Comentari a l’evangeli del diumenge


Premi l’enllaç de sota per anar a les  lectures de la missa del Diumenge

 

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/2011/10/diumenge-vi-durant-lany-cicle-c.html

 

Reflexions sobre l’homilia d’avui :

17-02-2019

 

Diumenge 6 durant l’any – C

 

Lc 6-17 20-26

 

Diumenge VI durant l’any

Germans meus molt estimats:¿Fins on ens podem fiar de l’ajut humà? Tot ajut humà pot compendiar-se en aquella seguretat que ens aconsegueix proporcionar la intel•ligència dels homes i la seva astúcia: els descobriments enlluernadors, el confort, els programes polítics, les estratègies comercials que es posen en pràctica; la ciència mèdica, l’exploració de l’espai, la previsió dels fenòmens naturals. Tot el que abasta el considerable nivell de la nostra cultura i l’espectacular avanç tècnic, aconseguit per l’home dels nostres dies.

De cap manera no hem de negar, ni tan sols passar per alt, que l’elevat nivell de ciència i tècnica aconseguit aporti grans avantatges per a un horitzó de vida digne i fins sumptuós, i que, en si mateix, sigui positiu. Però, ¿fins quin punt és raonable o ni tan sols lícit dipositar en ell, cegament, la nostra confiança?

La resposta la trobem simple i planament exposada en el profeta Jeremies. L’escoltem de nou: Maleït l’home que es refia de l’ajut humà, (…) mentre el seu cor s’allunya del Senyor. (…) Viu en els indrets ardorosos de l’estepa, en una terra salada que no es pot habitar. Veus aquí el senyal d’alarma: apartar el cor del Senyor. Per contra: Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor i troba en el Senyor la seguretat -continua Jeremies- Serà com un arbre plantat ran de l’aigua, que estén les arrels vora el corrent.

En aquesta mateixa direcció, ens ensenyen a trobar l’orientació veritable i concreta les benaurances que hem escoltat en l’Evangeli, i que ens condueixen per un procés creixent d’orientació de la nostra vida cap a Déu, dient-nos: Feliços els pobres, els qui ara passen fam, els qui ploren, i els que ara són calumniats i odiats. Feliços perquè ells estan disposats a fiar-se de Déu. ¿Com es podrien fiar aquests dels homes, si els neguen el pa i la sal i els amarguen la vida; si els despullen del seu bon nom i posen en dubte el seu dret a la vida? En semblants circumstàncies ¿què podrien esperar de l’ajut humà? No, tot al contrari: aquella situació extrema els estimula feliçment -encara que amb gran dolor- a fiar-se plenament tan sols de Déu. ¡Amb quin fervor surt del cor dels desnonats d’aquest món una oració com aquesta: Senyor, vos sou el meu heretatge. Empareu-me com un nen la falda de la mare; protegiu-me com la nineta dels ulls.

El fragment de l’Evangeli de Lluc que hem escoltat conté també unes commovedores lamentacions, dirigides a aquells que no tenen ni temps ni llibertat per a recordar-se de Déu i fiar-se d’ell; a aquells qui empren tot la seva tenacitat i les seves forces per a confiar en el saber i el poder dels homes i de si mateixos. En efecte, acaba l’Evangeli d’avui, dient: ¡Ai de vosaltres, els rics…Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips…Ai de vosaltres els qui ara rieu…Ai, quan tota la gent parlarà bé de vosaltres!

Perquè succeeix una cosa molt greu: els qui han decidit prescindir de Déu per a fiar-se uns dels altres prometent-se sustentació i suport, es bloquegen mútuament la sortida i queden presoners de les infinites limitacions humanes.