Comentari a l’evangeli del diumenge


Premi l’enllaç de sota per anar a les  lectures de la missa del Diumenge:

 

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/2011/10/diumenge-iii-dadvent_06.html

 

Reflexions sobre l’homilia d’avui:

 

 

17-12-2017

Diumenge 3 d’Advent – B

Joan 1,6-8.19-28

 

OBRIR-SE A DÉU

 

La fe s’ha convertit per a molts en una experiència problemàtica. No saben exactament el que els ha passat aquests anys, però una cosa és clara: ja no tornaran a creure en el que van creure de nens. De tot allò només queden algunes creences de perfil bastant borrós. Cada un s’ha anat construint el seu propi món interior, sense poder evitar moltes vegades greus incerteses i interrogants.

La majoria d’aquestes persones fa el seu «recorregut religiós» de manera solitària i gairebé secreta. Amb qui poden parlar d’aquestes coses? No hi ha guies ni punts de referència. Cadascú actua com pot en aquestes qüestions que afecten allò de més profund de l’ésser humà. Molts no saben si el que els passa és normal o inquietant.

Els estudis del professor d’Atlanta James Fowler sobre el desenvolupament de la fe poden ajudar a no pocs a entendre millor el seu propi recorregut. Alhora dónen llum sobre les etapes que ha de seguir la persona per estructurar el seu «univers de sentit».

En els primers estadis de la vida, el nen va assumint sense reflexió les creences i valors que se li proposen. La seva fe no és encara una decisió personal. El nen va establint el que és vertader o fals, bo o dolent, a partir del que li ensenyen des de fora.

Més endavant, l’individu accepta les creences, pràctiques i doctrines de manera més reflexionada, però sempre tal com estan definides pel grup, la tradició o les autoritats religioses. No se li ocorre dubtar seriosament de res. Tot és digne de fe, tot és segur.

La crisi arriba més tard. L’individu pren consciència que la fe ha de ser lliure i personal. Ja no se sent obligat a creure de manera tan incondicional el que ensenya l’Església. A poc a poc comença a relativitzar certes coses i a seleccionar-ne d’altres. El seu món religiós es modifica i fins i tot s’esquerda. No tot respon a un desig d’autenticitat més gran. Hi ha també la frivolitat i les incoherències.

Tot pot quedar aquí. Però l’individu pot també continuar aprofundint en el seu univers interior. Si s’obre sincerament a Déu i el busca en el més profund del seu ésser, pot brollar una fe nova. L’amor de Déu, cregut i acollit amb humilitat, dóna un sentit més profund a tot. La persona coneix una coherència interior més harmoniosa. Els dubtes no són un obstacle. L’individu intueix ara el valor últim que tenen pràctiques i símbols abans criticats. Es desperta de nou la comunicació amb Déu. La persona viu en comunió amb tot allò de bo que hi ha al món i se sent cridada a estimar i protegir la vida.

Allò decisiu és sempre fer en nosaltres un lloc real a l’experiència de Déu. D’aquí la importància d’escoltar la crida del profeta: «Prepareu el camí del Senyor». Aquest camí hem d’obrir-lo en l’íntim del nostre cor.

 

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Us convidem a una altra reflexió en aquesta espera del Senyor

17/12/2017 – Tercer diumenge – Advent

Jn 1,6-8.19-28


“Viviu sempre contents…”. La crida d’aquest tercer diumenge d’Advent és una crida a viure la joia de la resurrecció, enmig encara de la nostra vida com a pelegrins, en esperança. “El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra.” És la promesa de plenitud, de ‘victòria final’. I Déu és el primer interessat i el garant d’aquesta plenitud: “Déu, que us crida, és digne de tota confiança; ell ho farà així.
En aquest diumenge l’Església ens anima a revifar i viure la joia de l’amor de Déu, la joia de la victòria de l’amor. És una joia profunda, però viscuda encara enmig de gemecs i dolors de part, sovint en situació de Passió per a tantes persones del món. Vivim en situació d’ ‘entremig’: entre la primera vinguda del Senyor i la segona en glòria i plenitud. Vivim en el temps de l’Esperit, en el temps de l’Església, de pelegrinatge.
Esperem i celebrem la vinguda de Jesús des de l’experiència de Creu i Resurrecció. Hem de tenir en compte els advertiments del mateix Jesús expressats en allò que anomenem el ‘secret messiànic’: alerta en voler arribar a la glòria sense comptar i assumir (per do de Déu i amb l’ajut de la seva gràcia) la realitat del sofriment i de la creu; alerta amb les temptacions bàsiques de cobejar riquesa, poder i prestigi. Si no anem en compte, correm el perill d’edulcorar molt el Nadal i que, per a molta gent (i molts joves!), quedi simplement com a cosa d’infants i de bons desigs i sentiments, però força a part de la vida real i quotidiana.
Dins de l’esperança de salvació que significa l’Advent, som convidats també a posar mitjans i a disposar-nos per a rebre’n el do: vetllar, pregar, obrir-nos, compartir. En aquest diumenge se’ns convida a parar esment especialment a tot allò que fa referència a la vida més interior: la pregària i el discerniment. Cal vetllar i demanar al Senyor i a d’altres pelegrins ajuda per a discernir, destriar i veure-hi més clar. Com diu Sant Pau: “… no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió… no sufoqueu l’Esperit, no desestimeu els dons de profecia, examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo, guardeu-vos de tota ombra de mal.”
Demanem i desitgem, doncs, que el Senyor augmenti la nostra fe, esperança i amor. Visquem contents i esperançats, perquè “Ell ho farà així.” Visquem contents, amb aquella ingenuïtat no infantil, però sí confiada i oberta a la novetat i al misteri de llum que és Déu i el seu Regne. “Si no us feu com infants, no entrareu pas en el Regne del cel”.
Que el Senyor ens concedeixi el do de viure aquesta benaurança de fer-nos com infants, segons el seus designis i les seves promeses.

Silvestre Falguera, sj.